Opinió: L’educació pública és més lliure, per @MontseRos

L’educació pública és més lliure

“Vostè creu que la Generalitat té dret a decidir l’educació dels nostres fills?” Va ser una pregunta directa, entrant en una tertúlia radiofònica. El senyor que m’interrogava creia que no, perquè va afegir: “No som els pares els que hem de decidir l’educació dels nostres fills?”


Jo sí que considero necessari que els poders públics decideixin algunes coses de l’educació de les persones. I considero que els seus pares i mares, també n’han de decidir. I que el professorat també n’ha de decidir. I que els propis nois i noies, tan aviat com són capaços de tenir criteri, també han de decidir coses. 

Aquest principi de responsabilitats i drets compartits constituiria el nucli dur de l’educació pública. L’educació que el conjunt de la comunitat construeix per al bé de les persones i de les pròpies comunitats. Com diu el vell proverbi africà, cal tota una tribu per educar una persona.
Una llei d’educació hauria, abans que cap altra cosa, establir els equilibris entre tots aquests actors, ni a parts iguals, ni de més a menys, sinó amb criteri d’eficàcia i oportunitat. 

És bo que l’educació de les criatures petites s’articuli des de la proximitat i que els ajuntaments hi tinguin un paper més rellevant que d’altres administracions. És bo que la Unió Europea prengui decisions sobre l’educació universitària, impulsant la investigació i la transferència de coneixement en un espai més ampli, i en connexió amb el món sencer. Cada vegada s’expressa amb més força la voluntat de la ciutadania d’intervenir directament, i democràtica, en els assumptes que els concerneixen. Famílies, estudiants i professionals de l’educació han de tenir un paper no només instrumental sinó polític, en el sentit més noble de la paraula, en les decisions educatives. 

La sociologia de l’educació mostra que els sistemes educatius són més eficients quan tots els actors intervenen en el govern i l’orientació de l’educació de manera equilibrada. Cada vegada és més necessari començar a parlar d’ecosistema educatiu, i introduir en la presa de decisions d’altres protagonistes: el lleure educatiu, associacions de veïns, entitats culturals, esportives... Tota la tribu.

Ni el govern del PP ni el de CiU no ho volen pas així. Es disputen el control de l’escola “estatal” (que no pública, tal i com l’han deixada), expulsant-ne els ajuntaments i la comunitat escolar i ignorant tota l’educació fora escola. En canvi, promouen la presa de decisions per part de les empreses, convertint un dret de ciutadania en un dret mercantil. I diuen que ho fan en nom de la llibertat: les famílies poden triar escola. 

El tertulià semblava reivindicar just això: triar en el mercat. Trist concepte de llibertat, perquè implica desigualtat, i, a més, és avorrit i infantil. La llibertat vol pensar, projectar cap al futur, fer el camí per anar on vols arribar, ser responsable amb la comunitat. La llibertat no vol que li donin les coses fetes i taxades. I menys l’educació.

Sí, l’educació pública és més lliure.