Opinió: "Rigau, la LOMCE no és excusa" per Montse Ros

Rigau, la LOMCE no és excusa
Montse Ros, secretària general de CCOO Educació

Malgrat la vistositat gore de la LOMCE, hem de parar atenció a la duresa de les mesures del Govern català sobre el sistema educatiu. L’existència de la LOMCE no els exculpa. Tampoc les dificultats pressupostàries atribuïbles a Madrid.

La LOMCE és un espectacle de l’antiestètica, la hipèrbole de la contrareforma. Malgrat la vistositat gore de la LOMCE, hem de parar atenció a la duresa de les mesures del Govern català sobre el sistema educatiu. L’existència de la LOMCE no els exculpa. Tampoc les dificultats pressupostàries atribuïbles a Madrid.

El pressupost pre-Rigau disposava la despesa de 4.200 euros per alumne. El pressupost de 2014, amb l’augment d’alumnat previst per a setembre, preveu gastar 3.200 euros per alumne. Una reducció del 23,8% no és comparable a la caiguda global del pressupost: és molt més. Hi ha, per tant, voluntat política. El Govern català no és, doncs, víctima de la política estatal, sinó còmplice.

La major part de la sacsejada l’absorbim les persones que treballem en l’educació. Retallada salarial directa entorn d’un 15%, més hores de treball, més alumnes per aula, més pressió administrativa, i menys plantilla per a més alumnat. Estem multiplicant la nostra feina però, tot i així, no podem reduir l’impacte a zero.

No és a les nostres mans la possibilitat de construir centres, ni d’engrandir-los per crear més grups. Les aules acullen més alumnat del previst tant pel que fa a superfície per alumne com pel que fa a mestre per alumne. L’eixamplament dels grups i la pèrdua d’espais (de pati, de dibuix, de psicomotricitat, de música, laboratoris d’idiomes) només és reparable des de l’acció de govern. En aquestes condicions, i amb la matrícula creixent, no es admissible, però en canvi és previsible, que es tanqui cap grup.

Per molt que fem, no podem arreglar el desgavell de les substitucions del professorat de l’ensenyament públic. Aproximadament un terç de les baixes es queden sense cobrir. I les que es cobreixen, només en un 86% de la jornada que treballava el titular, encara que la substitució sigui de tot el curs. Queda feina per fer. L’alumnat amb més dificultats és l’alumnat amb més necessitats, en conseqüència, el més perjudicat.

Aquestes dues qüestions depenen íntegrament de la voluntat política del govern català, igual que els canvis en gestió i provisió de personal que està promovent i que ajuden ben poc a l’eficiència del servei, alhora que ometen els drets laborals del professorat.

En un país que vol decidir-ho tot per fer-ho tot millor no és presentable aquesta política educativa. És urgent canviar-la perquè els seus efectes no empetiteixin el futur de Catalunya.