Regió 7: Opinió: Vaga General d'Educació: En un plat de la balança ...

 Si cliqueu l'article el podreu llegir millor.

A continuació us deixo l'article original, que per motius d'espai, no s'ha pogut publicar en la seva integritat.

VAGA GENERAL D’EDUCACIÓ: EN UN PLAT DE LA BALANÇA...

A les darreres vagues generals d’educació; sempre hi ha hagut algun centre educatiu que ha organitzat algun que altre acte “alternatiu a la vaga”, argumentat que les vagues no serveixen per res, que són anacròniques, etc.; és a dir, argumentant allò que des de fa temps argumenten els partits de dreta i els sectors més conservadors.

Personalment crec que, organitzar una acció reivindicativa durant el mateix dia de la vaga, no és res més que una acció per netejar-se la consciència i a més a més, penso que fer-ne difusió en els mitjans de comunicació és aprofitar-se del fet, que aquell dia les notícies relacionades amb l’educació figuren a primera plana de tots els mitjans, debats televisius, etc. No ens oblidem, però, que aquestes notícies figuren a primera plana gràcies a que molts companys de professió s’han deixat 100 euros, moltes famílies no han portat als seus fills a escola i molts alumnes han fet vaga a l’institut.

No estic pas en contra del fet que els centres educatius organitzin accions reivindicatives, debats, xerrades, etc.; tot el contrari, ho trobo “molt  positiu” i com deia l’altre dia un company de professió, “ a l’escola hem de parlar, parlar i parlar, i després tornar a parlar”. Però, si us plau, el mateix dia de la vaga no. Hi ha 364 dies per fer-ho.

Pel que fa al debat sobre la utilitat o no de les vagues i el seu anacronisme, plantejat el mateix dia de la vaga pel SINS Cardener en aquest diari, voldria recordar que sovint alguns professors em recorden els 20 dies de vagues intermitents “massives” de l’any 88, que van permetre entre altres coses, la homologació salarial dels docents amb la resta de funcionaris, millores en les condicions laborals dels interins, el reconeixement de l’antiguitat docent en sexennis, la implantació de P3 a les escoles públiques, etc. O les que no fa tants anys, van permetre amb l’acord del 2005, complements per als especialistes, complement de tutoria per als substituts, pagament d’antiguitat als interins, convocatòria d’oposicions massives, increment de tècnics a P3, etc.

Amb l’arribada de la crisi, algunes d’aquestes millores s’han perdut pel camí, però a la nostra nòmina i a les nostres condicions laborals encara mantenim moltes de les coses aconseguides amb vagues “massives” dels nostres companys de professió.

En  l’actualitat, hi ha sectors que han aconseguit desencallar els seus convenis gracies a una vaga, això sí, una vaga on la participació també ha estat “massiva”. Potser també caldria plantejar-se, per quin motiu les vagues a l’educació no són massives. És molt trist veure que, en molts centres educatius, hi ha claustres on ni tan sols s’ha parlat de la vaga i on la direcció del centre s’ha limitat a penjar un cartell on havies de posar el teu nom al SÍ o al NO. Vull recordar que la responsabilitat de parlar sobre aquests temes en els claustres és de les direccions en primera instància i del propi claustre en segona, perquè amb un 33% dels seus membres es podria proposar la convocatòria d’un claustre extraordinari per parlar del tema.

El SINS Cardener també qüestionava el paper dels sindicats, que no oblidi ningú, som els propis treballadors. Sí, sí, treballadors de l’educació, perquè, sovint,  quan ens pregunten a què ens dediquem? la resposta que fem servir és: sóc mestre, sóc professor, sóc funcionari, però rarament algú farà servir el terme treballador. Doncs sí, ho som de treballadors.

Vull recordar que durant anys, en el nostre sector, els sindicats, a les meses de negociació, han aconseguit millores laborals i salarials. Això era possible, perquè quan s’anava a negociar amb l’administració com es repartia el pastís (el pressupost), aquest era cada vegada més  gran, i en conseqüència, permetia aconseguir millores en les nostres condicions laborals i salarials. Però des de fa uns anys, concretament des del 2008, aquest pastís s’ha anat fent cada vegada més petit, i per tant, a les meses de negociació no només no podem aconseguir cap millora sinó que a més, any rere any,  hem anat perdent coses que havíem aconseguit; paga extra, hores lectives, pagament de juliol als interins, etc., etc., etc.

Per acabar, voldria recordar que el dia de la vaga, en un plat de la balança, el dret, tots hi tenim 100 euros; a l’esquerra ..., a l’esquerra cadascú sap el que hi té.